És la «variació lingüística social» una categoria operativa per a la planificació lingüística de corpus?

Hem constatat les dificultats d’aprofundir les relacions conceptuals entre la variació social i la funcional, que comencen quan ens preguntem quins factors socials són pertinents per descriure el col·loquial. Creiem que cal tenir en compte, en ordre decreixent, les «adscripcions identitàries» que Block (2014) analitza: capital lingüístic, capital cultural, edat, gènere, activitat habitual, «habitus/ideologia/actituds», «classe social», ètnia i religió. En aquest context d’incertesa conceptual, no és estrany que la variació social sigui una dimensió sociolingüística tractada inadequadament en la normativa catalana: Badia (1994) confon els termes diastràtic i diafàsic i llegint els textos normatius de l’IEC s’hi veu un tractament incoherent, contradictori, imprecís i incomplet de la variació social. La concepció acceptada de gramàtica normativa, que es basa en els judicis socials, queda contradita pel «tractament de la variació» de la GIEC (2016: XXII), que els exclou. Davant d’aquesta contradicció, presentem una anàlisi de com l’IEC exposa la variació social, la funcional i les relacions entre totes dues. Finalment, encetem el debat de quin seria el tractament pertinent de la variació social per la SF.