Mediterranean transformations: From the security of mercantilist trading empires to a modern security regime.

A l’edat moderna, les relacions dels estats europeus amb l’Imperi otomà i el món mediterrani es caracteritzaven per una complexa xarxa de consolats que gaudien de privilegis atorgats mitjançant capitulacions pel sultà o els deys i beys nord-africans. La qüestió de la «seguretat» era sobretot entesa com a tranquil·litat en la pràctica lliure dels negocis i del comerç. La transformació d’aquesta situació entre finals del segle XVIII i fins aproximadament 1840 es caracteritza per una complexa superposició de continuïtat i ruptura entre les realitats de l’època moderna i les de la contemporània: la infraestructura del sistema consular va persistir durant molt de temps, mentre que la invasió d’Egipte (1797), les guerres napoleòniques, la guerra d’independència grega (iniciada el 1822) i la invasió d’Algèria (1830) van canviar profundament la regió. «Seguretat», de la manera que la van concebre polítics liberals com Chateaubriand, Benjamin Constant i Jeremy Bentham, es va convertir en un terme central per ordenar les noves realitats emergents en termes de política nacional i internacional. Al mateix temps, mentre la invasió de Grècia pels aliats europeus podria ser concebuda com la primera intervenció humanitària moderna, un tipus d’intervenció militar semblant a Algèria es concep com el primer acte modern de colonització amb ús de forces militars per part de França. Aquesta dialèctica entre les dues cares de l’intervencionisme sota diferents etiquetes com a excepció en les regles del sistema de relacions internacionals posteriors al Congrés de Viena produïa noves concepcions sobre la seguretat dins i fora del Mediterrani.