Forgery and illicit use of bank cards

<p>Les targetes bancàries, de crèdit i de dèbit, han constitu¨t tradicionalment l'objecte central dels atacs no violents a patrimonis de les entitats bancàries i dels seus clients, a partir de la utilització de tecnologies basades en el desenvolupament de la informàtica i de les telecomunicacions. Si bé altres fraus i atacs patrimonials s'han sumat a aquestes pràctiques, el frau de targetes continua constituint una realitat criminològica de primer ordre.</p><p>La resposta del dret penal a aquestes pràctiques ha anat mantenint una notable falta de sistemàtica, que en certa manera ha estat substitu¨da per l'actuació dels tribunals, els quals han anat distribuint la variada fenomenologia delictiva en els diferents tipus penals en els quals han encaixat millor. L'absència d'un delicte de frau amb targetes, la possibilitat d'actuar il·lícitament amb targetes reals o de confecció falsa, l'ús d'aquestes en caixers automàtics, en comerços o la seva numeració per Internet dificulten notablement la qualificació jurídica de les conductes. Els tribunals han anat aplicant els delictes de robatori amb força, estafa i estafa informàtica segons l'execució concreta de la conducta delictiva derivada de l'ús il·lícit de la targeta, si bé la voluntat de reduir al màxim els espais d'impunitat ha portat en algunes resolucions judicials a forçar la interpretació dels tipus penals més enllà de l'exigible.</p><p>A això cal sumar-hi el tractament incongruent que el legislador ha donat a la falsificació de targetes bancàries, assimilant-la de forma genèrica a la falsificació de moneda, provocant una interpretació novament extensiva del Tribunal Suprem i assignant-li una penalitat sens dubte desorbitada.</p><p>El recurs al principi de legalitat i al de protecció exclusiva de béns jurídics s'imposa en una matèria normativament confusa i amb un tractament judicial erràtic.</p>