English (United Kingdom)

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/featured_content/oa?rat=en

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/highlighted_journal/

Global: Zendy Plus annual

Presents the access of premium content as premium feature

Premium Content

Presents the keyphrase highlighting as premium feature

Keyphrase Highlighting

Presents the summarisation as premium feature

Summarisation

Insights

Presents the pdf analysis as premium feature

PDF Analysis

Presents the zaia usage as premium feature

ZAIA

Global: Zendy Tools annual

Global: Zendy Free Plan

Global: Zendy Tools monthly

Global: Zendy Plus monthly

Encara que el títol de l’article s’expressa en afirmatiu, hauria pogut, però, formularse també en sentit interrogatiu: ¿el dret civil i l’autogovern valencià?, ¿és el dret civil un element clau de l’autogovern valencià?, o ¿per què el dret civil és clau en l’autogovern valencià? Ens diuen, en aquest sentit, que el dret civil és el dret de la persona; però aquesta afirmació és massa ampla per a ser certa. D’una banda, tot el dret és de la persona —ho va dir fa ja molts segles Hermogenià: «hominum causa omne ius constitutum sit» (Tafaro, 2014)—; de l’altra, el dret civil no és només dret de la persona, sinó també dret privat patrimonial (tres dels quatre llibres del Codi Civil espanyol són de dret patrimonial i la mateixa proporció es troba en el francés, italià, portugués o alemany, per citar els codis de la nostra rodalia). El que vol dir la primera afirmació, i on resideix l’essència del dret civil, és que és el dret de la persona sense cap altre atribut; és la part de l’ordenament jurídic que regula les relaciones jurídiques i les institucions de les persones quan aquestes es presenten sense cap altre adjectiu que determine l’aplicació d’un règim jurídic diferent. Per tant, quan el subjecte de dret es presenta sense cap altra qualificació que el fet de ser subjecte de dret: no com a comerciant o empresari (dret mercantil); no com a treballador (dret del treball); no com administrat (dret administratiu); no com a delinqüent (dret penal); etc. Per contra, es manifesta com a subjecte de dret o persona, com a propietari, com a part contractual, com a titular de drets reals sobre cosa aliena, com a cònjuge, com a progenitor, com a hereu i fins i tot com a mort o causant d’una successió mortis causa. Des d’aquesta perspectiva, el dret civil, més que el dret de la persona, és el dret del que queda de la persona quan es presenta nua, despullada, sense cap altra roba que justifique l’aplicació d’un conjunt normatiu específic (dret mercantil, dret laboral, etc.). En definitiva, el dret civil regula o s’ocupa de les relacions juridicoprivades en què els subjectes jurídics es manifesten sense altra condició o qualitat: no com a comerciants, no com a treballadors, no com a delinqüents, no com a administrats. Així, com ha assenyalat López López (2012), en el si de les relacions privades és possible distingir entre aquelles relacions que poden ser protagonitzades per qualsevol ciutadà d’aquelles altres relacions que tenen com a normal pressupost que els que la protagonitzen ocupen un especial paper o condició de forma habitual, els quals, precisament per la seua especialitat, demanen un tractament jurídic diferenciat. Per això, el dret civil és el dret privat general, davant dels drets privats especials que regulen relacions entre subjectes que pertanyen a determinades categories socials (com hem dit, comerciants, treballadors, etc.). Tot plegat, el dret civil és el dret de la persona en relació amb els elements rellevants de la condició de persona com a subjecte de dret, des de l’adquisició de la personalitat o

El dret civil i l’autogovern valencià