English (United Kingdom)

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/featured_content/oa?rat=en

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/highlighted_journal/

Global: Zendy Plus annual

Presents the access of premium content as premium feature

Premium Content

Presents the keyphrase highlighting as premium feature

Keyphrase Highlighting

Presents the summarisation as premium feature

Summarisation

Insights

Presents the pdf analysis as premium feature

PDF Analysis

Presents the zaia usage as premium feature

ZAIA

Global: Zendy Tools annual

Global: Zendy Free Plan

Global: Zendy Tools monthly

Global: Zendy Plus monthly

Los patrones territoriales de la movilidad residencial en las grandes ciudades españolas han experimentado cambios profundos en los últimos años. El nuevo escenario se aleja del modelo de desconcentración demográfica y suburbanización territorial que había sido el predominante desde la década de 1970 y que se había prolongado hasta los primeros años del siglo XXI. Este artículo profundiza en el caso de Barcelona, donde se ha observado un descenso en la intensidad de los movimientos suburbanizadores y un aumento en la capacidad de atracción del centro hacia los residentes de las coronas metropolitanas. Algo similar ha sucedido con los centros de los subsistemas residenciales de la metrópolis, mientras que los municipios pequeños y medianos más alejados del centro dejan atrás periodos en los que crecían a un ritmo extremadamente intenso debido a la aportación de la migración. Como resultado, los orígenes y los destinos de los cambios de residencia son ahora más diversos y los modelos de suburbanización y de recentralización coexisten de una forma más equilibrada, sin olvidar la emergencia de los movimientos periferia a periferia. Todo ello en el contexto de una región metropolitana más madura, en la que la etapa de expansión territorial parece haber llegado a su fin por el descenso de la demanda endógena de vivienda, un escenario asociado a la menor generación neta de hogares y a los cambios en la estructura de la población.The spatial patterns of residential mobility have experienced deep changes during the last years in the largest Spanish Metropolitan Areas. The new scenario differs from the pattern of demographic deconcentration and territorial suburbanization that had been the predominant one since the 1970s and lasted until the first years of the 21st century. This article explores the case of Barcelona, where a decrease in the intensity of the suburban movements and an increase of the attractiveness of the urban center towards the metropolitan residents has been observed. Something similar has happened with the centers of the residential sub-systems of the metropolis. Meanwhile, the medium and small municipalities located in suburban areas leave behind the periods in which they grew at an extraordinary positive rate due to the contribution of internal migration. As a result, the origins and the destinations of residential movements are now more diverse and suburbanization and recentralization processes coexist in a more balanced manner, not forgetting the emergence of the movements that have the origin and the destination within the suburban areas. These processes take place in the context of a more mature metropolitan region, where the period of territorial expansion seems to have come to an end, mainly due to the decline in the endogenous demand, a scenario linked to a low net creation of households and changes in the demographic structure of the population.Els patrons territorials de la mobilitat residencial a les grans ciutats espanyoles han experimentat canvis profunds en els darrers anys. El nou escenari s'allunya del model de desconcentració demogràfica i suburbanització territorial que havia estat el predominant des de la dècada de 1970 i que s'havia prolongat fins als primers anys del segle XXI.Aquest article aprofundeix en el cas de Barcelona, on s'ha observat un descens en la intensitat dels moviments suburbanitzadors i un augment en la capacitat d'atracció del centre cap als residents de les corones metropolitanes. Una cosa similar ha esdevingut amb els centres dels subsistemes residencials de la metròpoli, mentre que els municipis petits i mitjans més allunyats del centre deixen enrere períodes en què creixien a un ritme extremament intens a causa de l'aportació de la migració. Com a resultat, els orígens i les destinacions dels canvis de residència són ara més diversos i els models de suburbanització i de recentralització coexisteixen d'una forma més equilibrada, sense oblidar l'emergència dels moviments perifèria a perifèria. Tot això en el context d'una regió metropolitana més madura, en la qual l'etapa d'expansió territorial sembla haver arribat al final pel descens de la demanda endògena d'habitatge, un escenari associat a la menor generació neta de llars i als canvis en l'estructura de la població

Hacia un patrón territorial complejo de la movilidad residencial. El caso de la Región Metropolitana de Barcelona