English (United Kingdom)

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/featured_content/oa?rat=en

https://curated-unify.zendy.io/wp-json/zendy-region/v1/highlighted_journal/

Zendy Plus

Presents the zaia usage as premium feature

ZAIA

Presents the pdf analysis as premium feature

PDF Analysis

Insights

Presents the summarisation as premium feature

Summarisation

Presents the keyphrase highlighting as premium feature

Keyphrase Highlighting

Presents the access of premium content as premium feature

Premium Content

Zendy Tools

Zendy Open

Probablement, El precio de la transicion, de Gregorio Moran, publicada el 1991, va ser la primera obra de gran honestedat i amb certa ambicio en la qual es va revisar, no sense amargor, la versio autocomplaent i acritica que s’havia anat construint de la Transicio. L’autor concloia que «para la cultura la transicion no existio; ni como reforma ni como ruptura», i matisava: «los diversos mundos culturales espanoles llegaron a la transicion unos —los mas tradicionales— con cierto desamparo y angustia, otros con arrollador entusiasmo [...]. La transicion lo unico que hizo fue convertir la pobreza provocada por esos anos oscuros, explicables por razones historicas, en espectaculo»1. Des del meu punt de vista, Gregorio Moran encertava la descripcio dels simptomes i errava el diagnostic. Intentar explicar aquesta paradoxa ens pot servir per a mirar de fer una analisi de conjunt del rerefons politicocultural de la Transicio, context indispensable per a qualsevol reflexio sobre el cinema en aquest periode. Si errava el diagnostic es perque partia d’una hipotesi improbable: la Transicio cultural hauria d’haver consistit en una restauracio dels valors i projectes, tan valuosos, tallats per l’espasa del franquisme. Pero, segons Gregorio Moran, aixo es no va voler fer, i aquesta actitud va constituir una de les renuncies —per covardia, ignorancia o imposicio— dels protagonistes de la Transicio. Per descomptat que aquest tall es va produir i va persistir, pero es dificil imaginar com es podia suturar tant esquincament, quina voluntat podia posar fi a aquesta escissio del temps. Noteu, incidentalment, que la tesi es molt poc aplicable al terreny cinematografic. I noteu tambe que, imperceptiblement i contradictoriament, en aquesta materia l’autor necessita uns quants motors preferents, uns quants dissenyadors intel·ligents que pilotaren la Transicio i que, per aixo, estaven en condicions de pactar, renunciar o imposar, fins i tot en materia cultural. Pero aquesta visio es pura ideologia, translacio a la totalitat social d’un mite, precisament del que ara intenten desprendre’s els historiadors i analistes per a retornar al poble el seu caracter central en el proces i per a poder rebatre els paranys que intenten ignorar la part d’improvisacio que hi va haver en aquell moment. No seria millor, fins i tot admetent els errors irreparables i les mes mesquines traicions, acceptar que la cultura

De la por a l’espectacle: notes sobre política, cultura i cinema en la Transició espanyola